Quan l’Arqueologia també ens parla de la pesta

Imma Ollich i Castanyer

Aquests dies, en què les persones estem confinades a casa per la Covid-19, amb els carrers buits, les botigues tancades, les empreses aturades i els treballadors sense feina, i amb els nervis a flor de pell davant d’una primavera que s’endevina magnífica, tots plegats ens sentim immersos en una situació irreal, inimaginable, com si fóssim els actors involuntaris d’una pel·lícula de ciència ficció. Tanmateix, la vida continua immutable allà fora, els ocells canten més que mai (o potser el silenci inaudit que ens envolta fa que se sentin més que mai) i els arbres treuen les primeres fulles. Ningú no recorda una situació semblant i tot plegat fa que ens preguntem si això ja havia passat abans, en algun temps llunyà.

Tanmateix no cal pas d’anar gaire enrere per trobar una pandèmia: en començar l’actual confinament, els mitjans de comunicació ens van recordar amb rapidesa la mal anomenada ‘grip espanyola’ que va assolar una gran part d’Europa fa tot just cent anys, provocant la mort de milions de persones. Les grans pandèmies són, per desgràcia nostra, usuals i -pel que sembla- cícliques, ja que es repeteixen al llarg de la història. Des que hi ha referències escrites, coneixem diversos moments en què alguna mena d’epidèmia infecciosa (pesta, còlera, tifus, lepra, verola) va atacar la població, estenent-se després arreu sense aturador i convertint-se en pandèmia. La més forta i letal al llarg dels temps ha estat sempre la pesta bubònica -dita així per les bubes negroses que sortien a l’engonal i les aixelles, degut a la inflamació dels ganglis limfàtics-, provocada pel bacteri Yersinia pestis i contra el qual, fins el descobriment de la penicil·lina, l’estreptomicina i els antibiòtics al segle XX, no hi havia cap remei.

Molts cronistes del seu temps ens han deixat descripcions d’aquests episodis que delmaven la humanitat. Des de les plagues d’Egipte descrites per la Bíblia i la Torà – on, per cert, una de les plagues és una malaltia ulcerosa que afectava les persones-, comptem amb documentació escrita al llarg dels segles: a finals de l’imperi romà, quan es constituí l’Imperi Romà d’Orient i els regnes bàrbars ocupaven i s’establien a Europa, va ser especialment important l’anomenada Plaga de Justinià. Procedent d’Orient i d’Egipte, sembla que les expedicions guerreres de l’emperador bizantí per tal de recuperar els territoris perduts per Roma, van ajudar a propagar la pandèmia. Gracies als escrits de l’historiador Procopi se sap que entre els anys 541 i 544 dC una gran pesta va assolar tota la Mediterrània, centrant-se particularment a la ciutat de Constantinoble, l’actual Istambul, on feia milers de morts cada dia. Es calcula que van morir entre 30 i 50 milions de persones (Sales-Carbonell, Jordina, 2020). A mitjan segle XI es té referència escrita d’una altra pesta que es va estendre pels vastos territoris de Rússia, procedent de Xina i Mongòlia. Per les descripcions que es fan de la malaltia, sembla que també es tractava de pesta bubònica (Ryzhakov, Pavel, 2020). Segles més tard, i seguint amb els cronistes, cal fer referència a les pestes del segle XVII, que procedents d’Orient van afectar tota Europa. Entre d’altres llocs, se’n tenen referències dels seus efectes a Milà el 1631, a Barcelona el 1651, i a Londres entre el 1665-1666. Aquesta darrera a Londres és potser la més famosa i coneguda, degut a la publicació que en va fer Daniel Defoe l’any 1722 amb el títol: A Journal of the Plague Year (Dietari de l’Any de la Pesta). Defoe no va viure la pesta, però uns anys més tard s’imaginà les anotacions que un baster londinenc anònim hauria fet sobre la devastació. Parla sobre la facilitat del contagi, el confinament i la manera de burlar-lo, la fugida al camp de les classes benestants, l’abandonament dels necessitats i els sense família, l’aparedament de les cases dels ‘empestats’, els efectes de la malaltia, la desinfecció de cases i carrers, el paper de les autoritats responsables, l’aparició de xarlatans i nigromants, curanderos i altres farsants, la saturació dels cementiris. Però també parla del valor dels metges i dels cuidadors; i també dels predicadors que no abandonen els seus fidels. Tot plegat, massa semblant al que estem vivint ara.

La pesta als carrers de Londres el 1665
(font: nationalgeographic.com.es)

Aquí cal remarcar que, tot i no ser tan coneguda, també comptem amb la versió catalana de la pesta del 1651, aquesta no pas imaginada sinó real, quan Miquel Parets, assaonador de Barcelona, va anar anotant tot el que succeïa a la seva família i al seu entorn d’ençà l’arribada de la pesta a la Península el 1647. El manuscrit original es conserva a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona (BUB, Mss 224-225). La publicació del text original de Parets, que ell anomena De molts sucsesos que han sucseyt dins Barcelona y en molts altres llochs de Catalunya, dignes de memòria, fan de la seva crònica un testimoni excepcional i esfereïdor alhora (Amelang, J.; Torres, X., 1989).

Però el gran terror que ha marcat la memòria col·lectiva europea fins avui dia ha estat, sens dubte, la ‘pesta negra’, la gran pandèmia que va delmar més d’un terç de la població medieval, i es va endur uns 200 milions de persones. Un llibre com el Decameron de Giovanni Bocaccio, escrit entre 1351 i 1353, descriu el confinament que s’autoimposen uns joves florentins per fugir de la ciutat i de la ‘mort negra’, i és un bon exemple de l’impacte causat entre la població. Com també ho és la Dansa de la Mort que es representa a Verges, al Baix Empordà, encara avui dia cada any per Pasqua, com un referent directe a la pesta del segle XIV.  

Els documents del 1348 parlen d’uns vaixells mercants italians que, procedents de la Xina i passant per l’Índia, van arribar primer a Venècia i després a Nàpols i d’altres ports de la Mediterrània. A mesura que atracaven, descarregaven i marxaven cap un altre port, la pesta s’anava estenent per tot Europa. Sembla que va ser transportada als vaixells per les rates negres (Rattus rattus) i les seves puces, transmissores de la malaltia, que van infestar les ciutats en una etapa en què la higiene era mínima. Altre cop, coincidència actual amb l’àmbit geogràfic d’origen i de propagació.

Cal tenir en compte encara un altre factor, coincident també amb avui dia: el canvi climàtic. Després de la bonança climàtica i creixement econòmic i demogràfic que es va donar entre els segles IX i XIII, Europa des de finals del segle XIII estava entrant en la ‘petita Edat del Gel’, amb un refredament global i canvis estacionals que provocaven males collites i les consegüents fams reiterades a la població. A Catalunya, els documents esmenten el 1333 com ‘lo mal any primer’, amb pèrdua total de la collita, al qual seguiren uns quants anys més. Per pal·liar la fam, va caldre  comprar i importar amb vaixells blat de Sicília que, en arribar al port de Barcelona, era acumulat pels especuladors en magatzems per fer-ne pujar els preus. Això va provocar revoltes entre la població i, en alguns casos, es va arribar a assaltar els magatzems per repartir el blat entre el poble afamat. Els habitants de les ciutats lluitaven per aconseguir el pa. I, al camp, la noblesa feudal s’enfrontava a una situació desconeguda per a ells: amb els pagesos arruïnats o morts, els camps devastats, els masos abandonats o ‘rònecs’, no podien cobrar els seus -pretesos- drets sobre les terres de conreu perquè els pagesos que havien sobreviscut no tenien res i molts havien marxat cap a les ciutats. És el començament d’un canvi social, que portarà al Renaixement: la decadència de la noblesa feudal davant del creixement de la burgesia comerciant ciutadana.

La gent medieval es preguntava si Déu els castigava a causa dels sus pecats. I ben aviat van buscar culpables a tanta dissort: podien ser animals (com ara rates, gats i gossos) eren perseguits i morts; o dimonis invisibles que envaïen i malmetien la terra; i sobretot els jueus, a qui s’acusava d’enverinar els pous i cisternes d’aigua -sense tenir en compte que ells també morien empestats com la resta de la gent-. Una de les conseqüències socials directes de la pesta van ser els coneguts pogroms i atacs als jueus del 1391, que van tenir lloc a la majoria de ciutats europees on hi havia establert un call o comunitat jueva, causant una mortaldat important.

Perquè la pesta no s’acabava, i anava fent rebrots, com el del 1362-1371 a Girona, causant d’una gran mortaldat infantil, la ‘pesta dels infants’, i allargant-se al segle XV. I fins i tot mutava, passant a ser de pesta bubònica a pesta pneumònica: quan la gent va comprendre que la causa del contagi eren les picades de puces, van intentar millorar la higiene de les cases i carrers, sobretot no reutilitzar els vestits usats i probablement infectats. Però, aleshores la pesta es va començar a propagar per les vies respiratòries. Algú n’havia de ser el culpable. I, arreu d’Europa, els jueus van ser les millors víctimes expiatòries de finals del segle XIV, com també ho van ser les dones acusades de bruixeria després de la gran pandèmia del segle XVII.

Els documents i les cròniques medievals son molt clars. Però, què hi diu l’arqueologia en tot això? Comptem amb alguna dada concreta que ens informi sobre les epidèmies medievals? Tenim alguna prova de l’afectació directa de la Pesta Negra en la població medieval? Tot i que la documentació ens informa d’enterraments multitudinaris, que els cementeris estaven plens i que va caldre fer fosses comunes a fora de les ciutats i pobles, és molt difícil identificar algun d’aquests llocs en concret. Però recentment, s’han començat a estudiar alguns casos. Una excavació arqueològica recent a Londres, el 2019, vora de Charterhouse Square, ha permès l’estudi d’un cementiri medieval amb aquestes característiques. Quan el 2009 van començar les obres del Crossrail, la nova connexió ferroviària subterrània est-oest de Londres, van aflorar una gran quantitat de restes arqueològiques, des de la Prehistòria fins a l’època contemporània. L’excavació més gran es va iniciar el 2019, davant de l’estació de Liverpool Street, on es va localitzar el primer cementiri municipal públic de Londres, amb més de 3.000 esquelets inhumats entre els segles XIV i XVII, les èpoques més fortes i reiterades de la pesta. Se sabia que, com a mínim, la meitat de la població de Londres va morir durant la pandèmia de pesta negra entre el 1348-1350, però aquest és el primer cop que s’ha pogut fer un estudi antropològic directe de les restes d’individus morts degut al contagi del segle XIV, i estudiar-ne no tan sols les característiques físiques i patològiques, sinó intentar cercar l’ADN i possibles restes de la malaltia.

Arqueologia durant les obres del Crossrail. Enterraments conjunts del segle XIV (font: nationalgeographic.com.es)

Les anàlisis osteològiques i d’isòtops realitzades als esquelets dels segles XIV i XV donen un retrat terrible de la vida al Londres medieval: molts individus presentaven signes de desnutrició i un de cada sis patia raquitisme. També eren comunes les patologies i els abcessos dentals, així com moltes lesions de columna i artrosi, conseqüència d‘un duríssim treball físic. Els esquelets del segle XV presentaven un alt percentatge de lesions a la part superior del tronc, que s’han interpretat com a resultat de possibles baralles violentes en una ciutat on no hi havia llei ni ordre durant les etapes de pesta. Tot i així, sembla que Londres seguia atraient amb força molts pagesos que buscaven millorar. L’anàlisi d’isòtops revela que quasi la meitat dels esquelets examinats pertanyen a individus que van créixer fora de Londres, alguns de procedència tan llunyana com el nord d’Escòcia ( Roff Smith, 2020). Per Catalunya, i referent a aquesta època de la pesta negra, podem aportar el cas del jaciment arqueològic de l’Esquerda, l’antiga Roda Ciutat, a les Masies de Roda de Ter. Entre el 2008 i el 20011, en excavar la necròpolis situada al cantó sud de l’església, es va localitzar una estratigrafia continuada d’enterraments amb una cronologia que abastava del segle VIII-IX fins el segle XIV, datació confirmada per l’anàlisi per Radiocarboni. Tot i que el poblat de l’Esquerda va ser abandonat el 1314 a causa de guerres feudals, i el nucli de població es va traslladar a prop del pont, a l’actual Roda de Ter, els documents del segle XIV segueixen assenyalant el “cemeterio veteri”. Pensem que es tracta de l’antic cementiri situat entorn de l’església de Sant Pere da l’Esquerda, que al llarg del segle XIV va seguir en funcionament, sobretot per acollir els cadàvers dels empestats. Precisament, l’estrat superior d’aquesta antiga necròpolis correspon a mitjan segle XIV, si ’hi podien distingir dues capes d’inhumacions, totes enmig de capes de calç: una de més superficial, que en cobria una altra, situada per sobre les tombes de llosa. El primer estrat contenia restes òssies humanes en molt mal estat, fragmentades i sense ordre aparent, conjunts de cranis i d’esquelets postcranials sense associar i barrejats entre ells. El segon estrat estava format per esquelets ben col·locats d’est a oest, de vegades formant petits grups que van ser enterrats simultàniament. Tot apunta a que aquests conjunts de 3 a 5 persones, col·locades juntes, agafades pels braços i mirant-se, siguin grups familiars morts alhora i enterrats conjuntament. En aquest estrat superior es remarca la presència d’aixovar funerari, en poca quantitat però ben significatiu: un anell de bronze, en cara in situ a la mà de l’individu, i una sivella de cinturó, també de bronze, caiguda sobre la pelvis, que ens indiquen la possibilitat de que els individus haguessin estat enterrats amb els seus vestits. Les restes de peces ceràmiques col·locades prop dels individus contenint menjar en forma de farina de blat i ordi, un dipòsit voluntari per acompanyar el mort en el seu viatge a l’altra vida, ens confirma la perduració fins el segle XIV d’un antic ritual pagà, potser una manifestació tardana del convivium esmentat encara pels documents del segle XIII.

Jaciment arqueològic de l’Esquerda 2009. Necròpolis, nivell d’enterraments enmig de capes de calç, datats a mitjan segle XIV (foto: Imma Ollich- Museu Arqueològic de l’Esquerda)

L’anàlisi antropològica sobre més de 100 individus ha estat la base d’estudi de la recent tesi doctoral de l’antropòloga Antònia Díaz-Carvajal (Díaz-Carvajal, A, 2019). A més de la presència infantil, freqüent en la majoria de necròpolis medievals, cal remarcar la important quantitat d’individus adults i subadults (32%) en els nivells superiors esmentats. Quant a la distribució dels adults per sexes, es constata una representació masculina més alta (43%) enfront la femenina (32,6%), però aquests percentatges tendeixen a igualar-se si incloem la població juvenil que ha pogut ser sexada: 41,3% de dones enfront un 47,8% d’homes. Les anàlisis posteriors realitzades indiquen una població subadulta important, mal alimentada, amb unes característiques físiques més gràcils, comparades amb les dels seus avantpassats.

Les lesions òssies observades reflecteixen les dures condicions de vida d’aquesta població: nombroses patologies reumàtiques, malalties metabòliques i patologies orals, com hipoplàsies, càries i infeccions. Els traumatismes són més rars, però s’han localitzat contusions al crani, amb supervivència, i fins i tot una malformació facial. També hi ha casos de traumatismes amb fractura  que es poden associar amb accions de violència directa: és el cas d’un individu d’uns 60 anys que presenta fractura de les costelles a ambdós cantons de la caixa toràcica; o de dos individus masculins, d’entre 35 i 45 anys, enterrats simultàniament de costat, recolzats l’un en l’altre i que presenten signes evidents de violència per arma blanca, com ara talls al crani i als ossos llargs que van arribar a deixar empremta als ossos. Malgrat que cal atribuir aquestes morts violentes a accions de guerra, no podem pas oblidar el context general en què es produïren, en un segle marcat per les epidèmies.

Jaciment arqueològic de l’Esquerda 2009. Necròpolis, enterraments simultanis del segle XIV
(foto: Imma Ollich- Museu Arqueològic de l’Esquerda)

Així, al primer nivell de la necròpolis, ja es constaten uns quants aspectes força especials en el nivell superior que apunten cap a una altra causa de mort: la gran concentració d’esquelets en  estret contacte entre ells, alguns enterrats conjuntament com si fossin grups familiars, enmig d’una capa de calç; algunes fosses que contenen dos o tres individus inhumats simultàniament; l’elevada proporció de subadults enregistrats. Tots els indicadors apunten cap a una gran mortaldat causada per un contagi epidemiològic, la gran pesta del segle XIV, que va incidir sobre una població subalimentada. Actualment està en curs l’anàlisi de l’ADN polpar de les dents d’aquests individus per cercar la presència del Yersinia pestis i així confirmar la hipòtesi epidemiològica. D’un d’aquests individus s’ha pogut extreure la seqüència genòmica completa (Olalde; Laueza et al., 2019 i Ferrando-Bernal; Lalueza et al., 2020).

Ens trobem doncs, gairebé amb seguretat, davant d’una població que va sofrir els terribles estralls de la pesta del 1348 i els rebrots següents. Els documents locals permeten calcular la mort d’uns dos terços de la població a Osona, una quantitat elevadíssima en relació a la resta d’Europa, per la qual es calcula aproximadament la mort d’una tercera part de la població (Cuvillier 1968, 1970; i López de Meneses 1971). L’estudi de la necròpolis de l’Esquerda confirma que, en una primera fase -que podria correspondre a les primeres embranzides de la pesta-, s’enterraven conjuntament famílies i grups petits de gent, però ben col·locats i disposats, amb un espai funerari separat i seguint alguna mena de ritual. En una segona fase, en canvi, hi havia la necessitat d’enterrar ràpidament gran quantitat de persones alhora i, davant la manca d’espai, es van envair zones ja ocupades, on es feia lloc per un gran nombre d’individus que es dipositaven sense cap ordre, barrejats entre ells, alguns fins i tot capiculats, enmig d’una capa de calç. L’exemple de l’Esquerda ens mostra una tipologia d’enterraments simultanis fets a corre-cuita que es molt possible que es repetís a la majoria de pobles i ciutats de la Catalunya medieval.

La incidència de la pesta a partir de l’any 1348, i els seus rebrots successius, van ocasionar no tan sols un descens poblacional extrem, sinó també canvis socials i econòmics importants: abandonament de terres agrícoles i masos, males collites i fam generalitzada, descens del comerç, alça dels preus dels aliments bàsics, puja dels salaris degut a la manca de mà d’obra, redistribució de terres i de la riquesa en unes poques mans, pèrdua del poder feudal, afiançament de la burgesia a les ciutats, canvi de valors: riquesa basada en els diners i el capital, no pas en les terres. La fam, la guerra i la pesta: és el començament d’un canvi social i econòmic que portarà al Renaixement: la decadència de la noblesa feudal davant de l’afiançament de la burgesia comerciant ciutadana, aliada amb la reialesa.

El desconcert davant la situació actual arriba perquè hem oblidat tot això, o bé ho hem reduït a uns fets novel·lístics i cinematogràfics més o menys llegendaris, que poc o res tenen a veure amb nosaltres. I no és així. Pensem erròniament que en el nostre món “avançat” estem protegits, amb vacunes i grans avenços tecnològics, científics i mèdics, amb laboratoris que investiguen sobre tota mena de virus, bacteris i malalties infeccioses, amb medicaments al nostre abast que generacions anteriors no podien ni somiar. Doncs, ben al contrari, la situació actual ens demostra que la globalització actua en contra nostra, ajudant a difondre encara més ràpid qualsevol virus desconegut o no controlat. I oblidem també que estem en un moment de canvi social i econòmic, que aquesta pandèmia en forma part i que hauríem d’aprendre dels errors de les generacions passades i no repetir-los.

Bibliografia

Amelang, James S.; Torres i Sans, Xavier (edició i estudi), 1989, Dietari d’un any de pesta. Barcelona 1651, Miquel Parets, Eumo Editorial, col. Referències, 7, Vic 1989, 149 pp.

Cuvillier, Jean-Pierre, 1968, “Les communautés rurales de la Plaine de Vich (Catalogne) aux XIIIè et XIVè siècles”, Mélanges de la Casa de Velazquez, IV, Madrid 1968, pp. 73-103

on-line: https://www.persee.fr/docAsPDF/casa_0076-230x_1968_num_4_1_975.pdf

Cuvillier, Jean-Pierre, 1970, “Una societat en crisi: la Sagrera, la Parròquia i el Castell de Taradell després de la peste negra (1352-1365)”,  Ausa, 1970, Vol. 6, Núm. 66, p. 223-41.

on-line: https://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/38827

Díaz-Carvajal, Antònia, 2018, L’Esquerda: Arqueologia Funerària i Estudi Antropològic d’una Població Medieval (segles VIII-XIV). Tesi doctoral, Universitat de Barcelona 17-12-2018 (inèdita)

on-line: https://www.tesisenred.net/handle/10803/666816#page=1

Ferrando-Bernal, Manuel; Lalueza, Carles et al., 2020, “Mapping co-ancestry connections as revealed through modern European genomes and a sequenced Medieval individual”, Scientific Reports, London, april 2020.

on-line: t www.nature.com/articles/s41598-020-64007-2

López de Meneses, Amada, 1971, “Datos acerca de la peste negra en Vic”, Ausa, 68, 6, pp. 280-285.

on-line: https://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/38821/38688

Olalde, Iñigo; Lalueza, Carles, et al. 2019, “The genomic history of the Iberian Peninsula over the past 8000 years”, Science -AAAS, vol. 363, issue 6432, pp. 1230-1234

on-line: https://science.sciencemag.org/content/363/6432/1230/tab-pdf

Ollich i Castanyer, Imma, 2012, “La necròpolis medieval de l’Esquerda (segles VIII-XIV dC. Cronologia i noves perspectives de recerca”, a: N. Molist i G. Ripoll (ed.), Arqueologia funerària al nord-est peninsular (segles VI-XII), Monogràfies d’Olèrdola 3.2, MAC, Barcelona 2012, pp. 275-286.

Ryzhakov, Pavel, 2020, “El reflejo de las epidemias en literatura rusa: del siglo XI al XIX”,

Universitat de Barcelona, blog IRCVM, Epidèmies a l’Edat Mitjana, on line: epidemiesedatmitjana.wordpress.com

Sales-Carbonell, Jordina, 2020, “La ‘Plaga de Justinià’ segons el testimoni de Procopi”,

Universitat de Barcelona, blog IRCVM, Epidèmies a l’Edat Mitjana, on line: epidemiesedatmitjana.wordpress.com

Smith, Roff, 2020. “Arqueología bajo el suelo de Londres, un pasado oscuro”, National Geographic 10 gener  2020

https://historia.nationalgeographic.com.es/a/arqueologia-bajo-suelo-londres-pasado-oscuro_10627/1

Publicado por Marta Sancho Planas

Nací en Barcelona en el año 1963. Durante muchos años alterne mi formación como músico interprete especializada en música antigua e instrumentista de flauta dulce con mis estudios de Historia. Finalmente la Historia y la Arqueología pudieron más que la música que ha pasado a ser una afición más. Practico la escalada deportiva cuando mis obligaciones maternas me lo permiten. Tengo una hija con síndrome de Down y otra adoptada en El Salvador. desde el año 1990 soy professora de Historia Medieval en la Universitat de Barcelona y desde 1997 actuo como consultora en la Universitat Oberta de Catalunya. Mis especialidades se centran en las fuentes arqueológicas y en aspectos relacionados con las técnicas medievales, el aprovechamiento de recursos, la organización del territorio y la transformación de paisaje. He dirigido diversas exavaciones arqueológicas entre las que destaco la del establecimiento siderúrgico de Fabregada, el Castell de Mur y el asentamiento tardoantiguo y altomedieval de Els Altimiris, donde estoy trabajando actualmente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Crea tu página web en WordPress.com
Empieza ahora
A %d blogueros les gusta esto: