Epidèmia, passa i altres designacions romàniques connexes*

José Enrique Gargallo

*Agraeixo diverses informacions i la revisió del text a Xosé Afonso Álvarez, Maria-Reina Bastardas, Vicent Beltran Calvo, Gemma Boada, Ana Cano, Aitor Carrera, Joan Fontana, Josep Martines, Matteo Rivoira i Joan Veny.

Epidèmia i passa són, respectivament, un grecisme internacional i un mot patrimonial de casa nostra. La contingència epidèmica que estem passant és una bona excusa per tal d’oferir uns petits apunts sobre designacions associades a la noció ‘epidèmia’ en català i dins l’àmbit romànic

Epidèmia i pandèmia

Aquests dos mots, molt propers en la forma, comparteixen el nucli –dem– amb democràcia, mot que hereta la significació etimològica de ‘poder del poble’. I és que al conjunt del poble, o de la població, en el sentit més democràtic i igualitari, tenen el poder d’estendre’s epidèmies i pandèmies. A propòsit d’això, val la pena reproduir el que escriu Joan Coromines al seu diccionari etimològic (DECat) sota l’entrada democràcia:

EPIDÈMIA […] ‘passa, malaltia que s’estén amb rapidesa en una població, i després desapareix o minva considerablement’ […] pres del gr. ͗επιδημέω ‘resideixo en un lloc en qualitat d’estranger, m’hi estableixo’ […]. També s’ha usat algunes vegades pandèmia.

Aquest mot ha pogut desenvolupar, a partir del seu sentit literal primer, un altre de figurat, tal com recullen el DCVB i el DIEC2:

DCVB (s. v. epidèmia): “1. Malaltia que ataca moltes persones durant cert temps. || 2. fig. Cosa dolenta i molt propagada.”

DIEC2 (s. v. epidèmia): “1 f. [MD] Malaltia infecciosa accidental i transitòria que ataca un gran nombre de persones d’una regió. Hi ha una epidèmia de verola. 2 f. [MD] per ext. Les conferències han esdevingut una epidèmia.

No així pandèmia, que és un mot menys arrelat a la llengua, per tal com les pandèmies es produeixen més rarament. És qüestió de graus: mentre que les definicions prèvies per a epidèmia al·ludeixen a “moltes persones” (DCVB) i “un gran nombre de persones d’una regió” (DIEC2), el tractament lexicogràfic d’aquests mateixos diccionaris sobre pandèmia ofereix una ponderació a l’alça de possibles afectats, si bé no implica la significació etimològica de ‘totalitat’:

DCVB (s. v. pandèmia): “Malaltia que ataca la major part de la gent o animals d’una contrada o d’un país; cast. pandemia. Etim.: compost del gr. πᾶν ‘tot’ i δῆμος ‘poble’.”

DIEC2 (s. v. pandèmia): “Malaltia epidèmica estesa a molts països i que afecta molts individus del mateix país a la vegada.”

Similar estimació ponderativa registra el diccionari acadèmic de l’espanyol per a les seves epidemia i pandemia:

DLE (s. v. epidemia): “1. f. Enfermedad que se propaga durante algún tiempo por un país, acometiendo simultáneamente a gran número de personas. 2. f. Mal o daño que se expande de forma intensa e indiscriminada.”

DLE (s. v. pandemia): “Med. Enfermedad epidémica que se extiende a muchos países o que ataca a casi todos los individuos de una localidad o región.”

Quant a la forma, cal notar l’accentuació diferent dels dos mots, en català (epidèmia, pandèmia) i en castellà (epidemia, pandemia), en relació amb formes romàniques homòlogues com l’italià epidemìa / pandemìa i el portuguès epidemia / pandemia. Aquestes dues llengües segueixen el model grec, a diferència de les catalanes i les castellanes, que s’acomoden al del llatí; i això, en certa manera, és comparable a altres dualitats accentuals basades en mots d’origen grec, com l’italià Epifania, que segueix la pauta d’epiphania, enfront del nom del personatge de la Befana d’Itàlia (< epiphania), la velleta mítica que fa regals el dia de Reis; o a la variació d’accent que es dona entre els descendents romànics del nom de dona Lucia: així, el català peninsular Llúcia enfront de la Llucia de Mallorca, o el parell de variants portugueses Lúcia i Luzia.

Cas a part constitueix el francès épidémie, pandémie, ja que aquesta llengua es regeix per la norma de l’accent fix a la darrera síl·laba. I amb l’accentuació pròpia del francès han passat, com a gal·licismes, al romanès pandemie, epidemie.

2. La pesta

Segons el DECat (s. v. pesta), es tracta d’un mot mig savi, provinent del llatí pĕstis ‘ruïna, destrucció’, ‘flagell, plaga’, ‘epidèmia’. Quant a la forma, amb –e final (peste) segons el model etimològic de l’acusatiu pĕste(m), o bé amb –a (pesta), ha prevalgut com a normativa la darrera variant, que resulta de la neutralització i confusió de les vocals e/a àtones pròpia del català oriental. La deriva semàntica de pesta cap a accepcions negatives i la seva implicació en fraseologismes de valor igualment negatiu són fàcilment explicables. En aquest sentit, el DCVB (s. v. pesta) recull l’expressió Esser més dolent (o més maleit) que la pesta; també mala pesta: “nom insultant que es dóna a una persona o cosa considerada com a molt dolenta”; i dir pestes d’algú: “dir-ne coses molt dolentes, malparlar-ne extremadament”. En aquest sentit, Joan Veny em dona notícia del que sentia a sa mare (originària de Llucmajor) referint-se a una malifeta infantil: “Aquest al·lot és de pesta cernuda”, on l’adjectiu cernuda vol dir ‘de la millor qualitat’, però aquí és aplicat a la pesta amb valor pejoratiu (cf. primcernut ‘primmirat, bon observador, exigent’).

El diccionari normatiu del català, el DIEC2 (s. v. pesta), a més de les accepcions relatives a l’epidèmia, n’inclou un parell sobre l’excés indesitjat (“3 f. [LC] Abundor excessiva d’una cosa molesta. Aquest estiu no es pot viure de mosques: n’hi ha una pesta”) i sobre la dolenteria humana o bé allò dolent (“5 f. [LC] Persona o cosa molt dolenta, que pot causar dany. Aquell menut és la pesta: no se’l pot deixar sol”), a més de la ben coneguda de ‘pudor forta’.

En castellà peste presenta accepcions similars; hi ha també l’expressió echar pestes (DLE, s. v. peste: “9. f. pl. Palabras de enojo o amenaza y execración”), i aquest mateix diccionari registra dins l’entrada del derivat apestar un ús col·loquial lligat a l’abundor enutjosa: “estar un lugar apestado de algo. 1. loc. verb. coloq. Haber allí gran abundancia de ello. La plaza está apestada de verduras”.

Un derivat romànic de la família lèxica de pesta/peste és pestilència, que em recorda alguns estudis sobre la llengua medieval com el Regiment de preservació de pestilència: (Lleida, 1348), del qual es va ocupar Joan Veny (1998). I és significatiu que el DCECH (s. v. peste), que consigna l’any 1525 com a primera documentació del mot de base peste, puntualitzi: “Hasta entonces se dijo pestilencia”.

Finalment, un singular diminutiu propi de la varietat tortosina del català és recollit pel DECat (s. v. pesta): pesteta ‘pebrotet coent, bitxo’; i també pel DCVB (s. v. pesteta): “1. Pebre coent (Tortosa, Benassal); cast. guindilla. || 2. fig. Persona dolenta o molt irritable (Tortosa)”.

3. Plaga, flagell

Són mots que, com el sinònim calamitat, s’utilitzen a voltes per referir-se de manera genèrica a l’epidèmia. Així, la plaga del castellà, cultisme (com delata el grup inicial pl– conservat, enfront del seu corresponent patrimonial llaga; DCECH, s. v.) que el DLE defineix en la 2a ac. com a “Calamidad grande que aflige a un pueblo”; així també, la plaga que el DIEC2 presenta en la 2a ac. com a “Flagell, càstig. Les plagues d’Egipte”; i la corresponent praga del portuguès.

D’altra banda, flagell, com els seus congèneres romànics (castellà i portuguès flagelo, si bé diversament pronunciats; italià flagello, francès fléau), ha afegit al sentit etimològic literal del llatí flagellum ‘fuet, assot’ el figurat de ‘calamitat, assot de Déu’ (DECat, s. v. flagell).

4. Passa, pàssia, passera i altres variants

Són designacions patrimonials al·lusives a un tipus d’epidèmia menys greu (de grip comuna, o de diarrea, per exemple): el català passa presenta continuïtat en altoaragonès oriental (EBA, s. v. pasa); pel que fa a pàssia, que el DCVB (juntament amb la variant passi) interpreta com a pervivència del nominatiu llatí passio, aquesta obra la documenta en el nord valencià (Catí, Benassal, Morella), des d’on s’estén als parlars castellanoaragonesos veïns, com mostra el mapa 1007 (Epidemia) de l’ALEANR. Al sud del país, l’Atles Lingüístic de la Marina (mapa 164: passa de grip) recull les variants passa, passe[1] i pàssia (Beltran / Herrero 2011: 95). D’altra banda, cal afegir-hi un altre parell de derivats: (1) passera, que el DCVB registra en la 8a ac. com a “Passa; malura epidèmica” amb la localització de Tortosa i Morella, i amb aquest exemple: Hi ha passera de mal de morros en los conills; i (2) passada, que recull el mateix DCVB: “11. Moment o temporada d’una cosa (estat d’ànim, malaltia, etc.); cast. racha. Jo festejava una al·lota, | enguany no, aquest any passat, | que tenia dins es cap | com a passades de loca (cançó pop. Mall.). Hi ha hagut una passada de constipats: una temporada en què abundaven els constipats”.[2]

Segons el DECat (s. v. pas), passa ‘epidèmia (més aviat no molt greu)’ s’hauria de mirar com a especialització de la passa derivada postverbal de passar, “car al capdavall és ben usual passar el tifus, el nen encara no ha passat el sarampió”. Una altra qüestió és que les designacions pàssia o passi, per a les quals el DCVB, com hem vist, dona l’etimologia de passio, s’haurien sentit com a part de la família de passa, tal com apunta Coromines al seu DECat (ibídem): “no hi degué haver més que superposició, i interpretació popular de passio, sentit pel poble com a idèntic amb el postverbal passa”. Sigui com vulgui, la tríada d’aquest epígraf (passa, pàssia, passera), així com les variants associades a pàssia (passi, passe), i també passada, semblen respondre a la idea de ‘patir (una malaltia)’, ‘passar-la’, a partir de la qual es deriva la idea connexa de ‘superar-la’, ‘deixar-la enrere’.

5. Andazo, andaço, andacio i altres variants iberoromàniques

Al Portal das palabras de la Real Academia Galega (RAG) i la Fundación Barrié, es va publicar amb data de 20 de març de 2020, tot just quan s’acabava d’iniciar el període de confinament, un text intitulat “Do andazo á pandemia” que es pot consultar en línia.[3] En aquest s’assenyala que andazo deu ser un derivat del verb andar, en referència a la propagació epidèmica corresponent; un derivat amb el sufix –azo que recorda una altra derivació paral·lela com és la de trancazo. El diccionari de la RAG defineix així el gallec andazo: “proliferación de algo non desexado” (DRAG), amb l’exemple Este inverno tivemos andazo de gripe no colexio. Aquest andazo vindria a ser, doncs, la forma popular de referir-se a una epidèmia menys greu. També existeix la variant andacio. La primera (andazo) és més afí al portuguès andaço; la segona (andacio) presenta continuïtat en altres variants de l’àmbit asturlleonès i del castellà. I, a més d’andazo i andacio, l’ALGa (mapa 116: Andazo) registra en l’àmbit gallec altres variants formals amb propagació de la nasal -n-: andancio, andanza i andancia.

Pel que fa a l’asturià, el Diccionario General de la Lengua Asturiana (DGLA) de Xosé Lluís García Arias recull les variants andaz, andaciu, andanciu; i també el femení andancia, que defineix així:

  1. Andanza, suceso [JH.]
  2. Enfermedad leve no localizada que se propaga de unos a otros [An.]: Cuyenon todos la gripe: hai muita andancia [An.]. Enfermedad epidémica leve [Vd.]. Epidemia [Pa. Cñ. Cn. Gr. Pr.]. Epidemia benigna [Cd. Cv.]. Epidemia, gripe [PSil.]. Epidemia, abundancia de un mal en la población […][4]

Són formes que també recull i documenta el Diccionariu Etimolóxicu de la Llingua Asturiana (DELLA), del mateix autor, que, sota l’entrada andancia, escriu: “La creación del nome de la enfermedá deberíase al usu popular del verbu andar (cfr.), especie de comodín pa referise a tolo que s’esparde con facilidá o tol mundu conoz”.

Quant al castellà, el DLE registra andancio (també amb propagació de –n–) com a “Enfermedad epidémica leve”. Segons el DCECH, andancio (“enfermedad epidémica”) és forma lleonesa i americana, descendent semiculte del llat. adnatio (“excrecencia, acción de formarse un tumor o una vejiga”). Aquesta obra cita, a més, una variant femenina andancia a Ciudad Rodrigo, Mèxic i Veneçuela. Però l’etimologia adnatio que proposa el DCECH s’enfronta amb serioses dificultats d’evolució fonètica, com també observa García Arias al seu DELLA (s. v. andancia), i em corrobora en comunicació personal Joan Veny. En canvi, resulta molt més natural pensar en una derivació d’andar, tal com hem vist que s’ha apuntat per al gallec i s’ha assenyalat per a l’asturià (DELLA, ibídem). En aquest mateix sentit s’orienta el tractament lexicogràfic del DLE per al femení andancia, que defineix amb tres accepcions, la primera i la tercera de les quals sintonitzen amb la base andar, mentre que la segona remet al masculí andancio: “1. f. And. Acción y efecto de andar1. 2. f. And., Méx., Pan. y R. Dom. andancio. 3. f. R. Dom. andanza (‖ suerte)”.[5]

D’altra banda, el DCECH fa una petita incursió en l’italià: “essere andazzo di malattia «dicesi del tempo in che simili malattie o simili cose dominano più dell’usato»: Sacchetti: quando corre un andazzo di vajuolo, quando di pestilenze mortali”. A propòsit d’això, i segons m’informa el col·lega Matteo Rivoira (de la Universitat de Torí), actualment andazzo en italià no es diu d’una malaltia. Quant a l’etimologia, el Vocabolario Treccani (<http://www.treccani.it/vocabolario/>) el fa també derivat d’andare:

andazzo s. m. [der. di andare]. – Moda, usanza non buona e di breve durata; per lo più con riferimento a manifestazioni diffuse di costume sociale e di comportamento collettivo: seguire l’a.; l’adei tempi ormai è questoè un ache non vaquest’adi cose mi piace poco.

En suma, que una base andar (en iberoromànic) o andare (en italià) constitueixi el punt de partida d’aquest tipus lexicosemàntic resulta prou més convincent que no pas un ètimon adnatio ‘excrecència, tumor’.

Afegiré encara que Pedro Álvarez de Miranda (de la Real Academia Española), en un article publicat a El País amb data 10-04-2007 (“Dejen a las palabras en paz”),[6] recull andancio com a paraula “apadrinada” per l’aleshores president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, que “se encariñó con una voz oída en su León natal”. Segons Álvarez de Miranda: “andancio se documenta por vez primera en un repertorio cubano de 1849, y después aparece registrada en numerosas partes de España (León, Salamanca, Extremadura, Cantabria, Ávila, Palencia, Burgos, Toledo, Canarias…)”.

6. Altres

La influència dels astres ha d’explicar l’occità planeta, recollit amb grafia mistralenca (planeto) al Tresor dòu Felibrige; i també la locució verbal castellana que el DLE (s. v. constelación) registra com a desusada: “correr una constelación. Reinar alguna enfermedad epidémica”. Hi ha un ressò d’aquesta en la constel·lació de grip que Vicent Beltran m’assenyala com a pròpia del Camp d’Alacant.

En portuguès es registra contágio també amb el sentit d’andaço (‘epidèmia’). Vid. <https://www.infopedia.pt/dicionarios/lingua-portuguesa/cont%C3%A1gio> (accepció 4).

La forma glànola, variant patrimonial de glàndula, és definida així pel DCVB en la segona accepció: “2. Inflamació pestilencial dels ganglis limfàtics, principalment dels engonals, de l’aixella o del coll; cast. bubón, peste bubónica”; glànola de la qual Joan Veny em testimonia l’ús metonímic amb el valor de ‘pesta’.

Cap a la part occidental d’Occitània (gascó, zones llenguadocianes immediates), per designar brots epidèmics o malalties infeccioses s’utilitza (ar)raca, raquèra. El Tresor dóu Felibrige localitza (amb grafia mistralenca) raco ‘epidèmia’ a Guiana, zona que té com a centre de gravitació Bordeus i que inclouria àrees pròximes que ja no són gascones sinó llenguadocianes septentrionals, com el Carcí. D’altra banda, hi ha qui relaciona aquestes formes amb el nom de la (g)rapa ‘raïm’ (anomenada en alguns llocs raca, draca), però és molt més versemblant que tinguin a veure amb racar (‘orxegar, vomitar’). No oblidem que en dialectes francesos raque pot ser fins i tot ‘diarrea’, i que nombroses formes de la mateixa base es refereixen a expectoracions. De racar hi ha derivats com racadís (‘vòmits’) o racalha (en francès racaille, ‘xurma, púrria’, argòtic).[7]

En italià, amb la idea de ‘gran desgràcia, calamitat’, tenim iattura (del llat. iactura ‘pèrdua’, derivat de iacĕre), el tan usat en poesia sciagura (‘desgràcia’) o el llibresc procella (literalment, ‘tempesta’).

Per últim, al confí oriental de la Romània, el romanès serva mots específics de la seva romanicitat, com ara molimă (del neogrec μόλεμμα) i el més habitual ciumă (probablement del llatí cym ‘borró, brot’, d’on acabaria agafant el sentit d’‘inflor’), per exemple, en ciumă bubonică; també el col·loquial boleșniță, d’origen búlgar, i que s’acostuma a emprar per a epidèmies no gaire greus.

Final

En aquest temps de confinament i alarma, s’ha revifat l’ús de paraules que consideràvem d’un altre temps o d’un altre món, com epidèmia i pandèmia, que gaudeixen ara mateix d’una àmplia circulació, i que fins i tot han inspirat un neologisme de formació paral·lela, infodèmia, fruit de la composició entre info- (d’informació) i –dèmia. Un neologisme que circula també en altres llengües germanes (cast. infodemia, fr. infodémie), i que, absent encara del diccionari normatiu (DIEC2),[8] és recollit pel Centre de Terminologia TERMCAT amb aquesta definició: “Difusió ràpida de rumors, informació inexacta i notícies enganyoses amb relació a una malaltia infecciosa o un problema de salut pública”.[9]

Són també freqüents mostres diverses de creativitat de la llengua: per exemple, en la paronímia juganera que transforma confinar i confinament en confitar i confitament; en l’advertiment seriós que el 9 de maig de 2020 ens fa Josep Corbella a La Vanguardia (“Más vale confinarse que confiarse”);[10] per no parlar de l’allau de refranys estrafets que darrerament corren per la xarxa, com ara Hasta el 40 de mayo, no visites al yayo,[11] o els que van treure el nas a la secció de contraportada del 29 d’abril de 2020 al Telenotícies vespre de TV3 (A l’abril, virus mil, En boca tancada no hi entren virus, entre d’altres).[12]

A més, han cobrat nova vida també mots del fons lèxic patrimonial, com ara la passa del català i l’andazo iberoromànic. Cal confiar que, d’acord amb la deriva semàntica de passa ‘(que) s’esdevé’, i més particularment en el context de passar una malaltia ‘patir-la’ > ‘deixar-la enrere’, l’epidèmia o pandèmia que ara passa, també acabarà per ser cosa del passat.

Bibliografia

ALGa = García, Constantino / Santamarina, Antón (directores) (2003): Atlas Lingüístico Galego. Volume IV. Léxico. Tempo atmosférico e cronolóxico. A Coruña: Fundación Pedro Barrié de la Maza.

ALEANR = Alvar, Manuel, con la colaboración de Antonio Llorente, Tomás Buesa y Elena Alvar (1979-1980): Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja. Zaragoza / Madrid: Diputación Provincial de Zaragoza / CSIC, 12 vol.

Beltran Calvo, Vicent / Herrero Lloret, Teresa (2011): Atles Lingüístic de la Marina (ALMAR). Ondara / Pedreguer: Mancomunitat Cultural de la Marina Alta / Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.

Colomina i Castanyer, Jordi (1991): El valencià de la Marina Baixa. València: Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.

DCECH = Joan Corominas, con la colaboración de José A. Pascual (1980-1991): Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico. Gredos: Madrid, 6 vol. Hi ha versió electrònica, també de l’editorial Gredos, de 2012.

DCVB = Antoni M. Alcover / Francesc de B. Moll (1930-1962): Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: Moll, 10 vol. També accessible en línia: <http://dcvb.iecat.net/>.

DECat = Joan Coromines (1980-2001): Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes / Caixa de Pensions «la Caixa», 10 vol.

DELLA = García Arias, Xosé Lluis (2017-): Diccionariu Etimolóxicu de la Llingua Asturiana. Uviéu: Academia de la Llingua Asturiana / Universidá d’Uviéu.

DGLA = García Arias, Xosé Lluis (2002-2004): Diccionario General de la Lengua Asturiana. Oviedo: Editorial Prensa Asturiana S.A. / La Nueva España. També accessible en línia: <https://mas.lne.es/diccionario/>.

DIEC2 = Institut d’Estudis Catalans (20072): Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62 / Enciclopèdia catalana. Cito a partir de la versió en línia: <https://dlc.iec.cat/>.

DLE = Real Academia Española (201423): Diccionario de la lengua española. Espasa: Barcelona. Cito de la versió en línia: <https://dle.rae.es/>.

DRAG = Dicionario da Real Academia Galega. Accessible en línia: <https://academia.gal/dicionario>.

EBA = Endize de bocables de l’aragonés seguntes os repertorios lesicos de lugars y redoladas de l’Alto Aragón. Uesca: Instituto de Estudios Altoaragoneses, 4 vol.

Tresor dòu Felibrige = Mistral, Frédéric (1979 [1878-1886]): Lou Tresor dóu Felibrige ou Dictionnaire Provençal-Français. Édition du centenaire sous la direction de V. Tuby. Genève / Paris: Slatkine / Édition de l’Unicorne, 2 vol. També accessible en línia: <https://www.lexilogos.com/tresor_felibrige.htm>.

Veny, Joan (1998): Regiment de preservació de pestilència: (Lleida, 1348). Barcelona: Enciclopèdia Catalana. També consultable a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes: <http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/regiment-de-preservacio-de-pestilencia-lleida-1348–0/html/>.

[1] Agraeixo diverses informacions i la revisió del text a Xosé Afonso Álvarez, Maria-Reina Bastardas, Vicent Beltran Calvo, Gemma Boada, Ana Cano, Aitor Carrera, Joan Fontana, Josep Martines, Matteo Rivoira i Joan Veny.


[1] Colomina (1991: 261) anota passi a Palop, “a Alcoi trivialitzat en passe” (ibídem). I en la línia del DCVB, entén que es tracta “d’un dels pocs exemples de conservació de nominatius llatins: passio”.

[2] A més, el col·lega Josep Martines em proporciona tota una sèrie de testimonis valencians de passa, pàssia, passe, passera; i també la passada d’Albaida.

[3] <https://portaldaspalabras.gal/lexico/allos-con-bugallos/do-andazo-a-pandemia/> [consulta del 7 de maig de 2020].

[4] Les referències abreujades indiquen: (1) l’obra de Junquera Huergo [JH.], (2) diverses localitzacions dins l’àmbit asturià i (3) fins i tot una [PSil. = Palacios de Sil] de la província de Lleó, molt propera al Principat d’Astúries.

[5] And. = Andalucía, Méx. = México, Pan. = Panamá, i R. Dom = República Dominicana.

[6] <https://elpais.com/diario/2007/04/10/opinion/1176156008_850215.html>.

[7] Minucioses dades que dec al professor de la Universitat de Lleida Aitor Carrera.

[8] <https://dlc.iec.cat/> [consulta del 13 de maig de 2020].

[9] I amb aquesta nota: “La denominació infodèmia s’ha popularitzat en els mitjans de comunicació de masses i les xarxes socials arran de la referència feta per l’OMS a l’entorn de[l] soroll mediàtic sobre el coronavirus SARS-CoV-2 i la propagació de la COVID-19”; <https://www.termcat.cat/es/cercaterm> [consulta del 13 de maig de 2020].

[10] < https://www.lavanguardia.com/vida/20200509/481027556688/mas-vale-confinarse-que-confiarse.html>.

[11] Vegeu María Trigo, «El cambio del refranero español por culpa del coronavirus: Hasta el 40 de mayo…», en el mitjà digital eldesmarque i amb data de 25 de març de 2020: <https://eldesmarque.com/actualidad/coronavirus/1385087-refranes-espanoles-por-culpa-del-coronavirus>.

[12] <http://www.refranysmesusuals.cat/2020/05/els-refranys-en-temps-del-coronavirus.html> [consulta del 14 de maig de 2020].

Publicado por Marta Sancho Planas

Nací en Barcelona en el año 1963. Durante muchos años alterne mi formación como músico interprete especializada en música antigua e instrumentista de flauta dulce con mis estudios de Historia. Finalmente la Historia y la Arqueología pudieron más que la música que ha pasado a ser una afición más. Practico la escalada deportiva cuando mis obligaciones maternas me lo permiten. Tengo una hija con síndrome de Down y otra adoptada en El Salvador. desde el año 1990 soy professora de Historia Medieval en la Universitat de Barcelona y desde 1997 actuo como consultora en la Universitat Oberta de Catalunya. Mis especialidades se centran en las fuentes arqueológicas y en aspectos relacionados con las técnicas medievales, el aprovechamiento de recursos, la organización del territorio y la transformación de paisaje. He dirigido diversas exavaciones arqueológicas entre las que destaco la del establecimiento siderúrgico de Fabregada, el Castell de Mur y el asentamiento tardoantiguo y altomedieval de Els Altimiris, donde estoy trabajando actualmente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Crea tu sitio web con WordPress.com
Empieza ahora
A %d blogueros les gusta esto: